Escola concertada, escola humiliada

29/09/2010

Una vegada que s’ha perdut la batalla de la màgia (ara et retorn quatre-cents euros, ara et pos ordinadors, ara et donc bons-bebè, ara la crisi no existeix, ara li prestem diners a Grècia…) queda la batalla de la realitat. I amb la mateixa força, els nostres governants la volen guanyar (ara et baix un cinc per cent del sou, ara regul l’ocupació, ara et pujo l’IVA, ara em pens allò de pujar-te els impostos, ara ens oblidem dels nostres compromisos…)

Jo no sé com acabarà tot aquest espectacular sarau, però el que sí sé és que alguna cosa ja s’ha perdut irremeiablement: la credibilitat política. Doncs la mateixa frivolitat –no per generosa, menys frívola- desplegada en la situació prèvia a la crisi, és la que ara es vesteix de rigor, resposta ràpida i eficàcia. I és que la pròpia consciència del disbarat s’està encarregant de crear el disbarat major.

Els nostres governants, lluny de l’anàlisi tranquil i rigorós que una crisi com aquesta requereix, més quan suposa un final de cicle (i no només econòmic, sinó també social, cultural i anímic), es dediquen a treure de la cistella tota classe de mecanismes d’intervenció ràpida (…ostres, que arriben les eleccions!). Donant-se el cas que, segons la comunitat autònoma que es tracti, puguin tocar-te unes guindes amb sabor propi.

Així que (ignorant la màxima de Lao - Tse “ningú veu el seu reflex en aigües tèrboles”) visca el xipolleig! I aquí entrem nosaltres: l’escola concertada.

“Perquè clar –ha pensat algú-, si els baixem el sou als funcionaris, per què no als de la concertada, que cobren amb diners públics”. I el nostre Govern “Ah, idò, molt bé; tira per aquí: s’empiparan com tots, però ja se’ls passarà”.

I s’estan equivocant.

Perquè el nostre problema no és no voler ser solidaris (amb els senyors del totxo, els corruptes i els ineficaços… Que ja cal fotre’s!) en temps de crisi. El nostre problema és la indignitat sostinguda a la qual se’ns té sotmesos des de fa, ni més ni menys! que trenta anys. Gairebé des del part constitucional.

Efectivament, la constitució del 1978 reconeix en el seu article 27, la dualitat de la xarxa d’oferta del servei públic de l’educació. L’esquerra d’aquell temps, cercant el consens, acceptava l’existència de la xarxa concertada i, la dreta, acceptava la intervenció social en el control i gestió dels centres finançats amb fons públics.

A partir d’aquest moment, partits polítics, com el mateix PSOE, van recollir en els seus manifests interns i programes la necessitat d’equiparar al professorat de la doble xarxa… Per contra, dècades després, continuem demanant almoina (horaris i retribucions) i escoltant bajanades del tipus “és que aquests no han fet oposicions” (Perdoni, amb tot respecte, és que jo no vull ser funcionari! Ho pot entendre?) I dècades després tenen el desvergonyiment de a un personal que no és seu i cobra per delegació de la titularitat concertada, contravenint compromisos (pagues vint-i-cinc anys, sexennis…), convenis, respectes i moralitats… sostreure-li del CRIB (complement retributiu per a l’homologació de les Illes Balears) l’equivalent al 5% del funcionariat.

Mentre això succeeix, l’escola més barata per a les arques de l’Estat (la concertada) assumeix el risc que no se li concertin mòduls per falta de demanda d’escolarització. Risc que cap escola pública assumeix. Sap algú quantes escoles públiques s’han creat en zones on ja existia escola concertada? On estan els mapes de planificació escolar de totes les zones corresponents a les últimes dècades? Quants centres s’han creat per a contentar a determinats batles sense una suficient justificació de places?... Donc fe que essent director d’un centre educatiu, la justícia va donar la raó al centre que representava, enfront de l’administració pública que pretenia disminuir-nos un aula perquè el col•legi públic proper estava buit (un col•legi que s’havia construït després!)

Em sabria greu si algú pensa que intento demonitzar l’escola pública. Res més errat. Tinc claríssima la seva necessitat i el seu paper fonamental en una societat solidària. I també l’honesta eficàcia de tots els seus professionals. Del que estic parlant és d’una altra cosa. Parl de l’atipament que produeix la hipocresia i l’estultícia que treu el cap en el “nou tarannà”. La pitjor supèrbia dels temps d’en Felipe González sembla caminar de nou descontrolada i solta.

I aquest atipament és el que em porta a dir: Prou! Posau-vos tranquils. No xipollegeu més i torneu a la desiderata constitucional. Assereneu-vos.

Per a això, oferesc unes quantes idees, per descomptat gens noves:

1. Normalitzar ja l’accés a la funció docent.

2. Harmonitzar i homogeneïtzar les condicions laborals dels diferents col•lectius (sense oblidar el PND -vergonya, sindicats!)

3. Ser eficients i rigorosos en la planificació i control de la doble xarxa!... I dels recursos (on aneu repartint ordinadors sense plans previs de formació, planificació d’objectius, manteniment…? No us basta l’experiència de tant equipament de laboratoris sense desembalar?) I que compleixi la inspecció igualitàriament.

4. Interioritzeu (ajudaré amb les meves oracions) el respecte als col•lectius de la concertada.

5. Anul•leu les mesures “contra” el professorat de la concertada; per precipitat, per injust, per immoral, per il•legal.

Sou el Govern, no assaltadors de camins!

Miquel Cabeza

---

Categoria: Notícies | Activitat: Ensenyament | Sectorials: Ensenyament | Localització: Marratxí